Fundació Miró


Edifici Moneo



Els estudis de Joan Miró no eren un espai adequat ni suficient per mostrar la col·lecció d’obres llegada per l’artista català a la Fundació. La falta d’un espai expositiu on mostrar aquesta col·lecció feia necessari construir un nou edifici. Aquest projecte fou possible gràcies a la generositat de la viuda de Miró, Pilar Juncosa, que donà uns terrenys i unes obres de Miró perquè l’any 1986 fossin subhastades per Sotheby’s a benefici de la Fundació. Un any més tard, Rafael Moneo, que en aquell moment era chairman de la Graduate School of Design de la Universitat de Harvard, va rebre l’encàrrec de projectar la nova seu de la Fundació Pilar i Joan Miró als terrenys adjacents als estudis de Miró, donats per Pilar Juncosa.

Des de 1956, data en què Miró fixà la seva residència en Palma, fins el 1986, l’entorn dels tallers de Miró s’havia degradat considerablement. La natura havia anat cedint territori a les elevades i desafortunades edificacions dels voltants. L’estiu de 1986, quan Moneo visità els terrenys per a la nova seu de la Fundació quedà consternat pel desastre urbanístic i això condicionà el seu disseny. L’edifici de Moneo, des de la mateixa entrada al recinte de la Fundació, prova d’escamotejar al visitant la vista de les construccions dels voltants. Aquest objectiu determinà i condicionà tot el disseny de la Fundació, que consta de dos elements arquitectònics de formigó, nítidament diferenciats, tot i que estretament enllaçats. Moneo, d’una banda, projectà una construcció lineal de tres plantes i coberta plana, amb un sol buit al nord i amb un pòrtic al sud fornit de brise-soleils que tamisen la llum, i, de l’altra, un volum estrellat, amb una coberta negada d’aigua, una espècie de trompe-l’oeil que simula acostar la mar a l’observador per provar d’emular la vista de què Miró gaudia abans de la destrucció urbanística. La planta estrellada recorda una ciutadella que es defensa mitjançant els seus baluards de l’entorn urbanístic hostil que l’envolta. En canvi, l’interior de l’Espai Estrella s’allunya totalment de les característiques d’una ciutadella. Els murs exteriors de formigó filtren la llum amb un doble tamís de brise-soleils exteriors, revestits a l’interior de plaques translúcides d’alabastre. Quan el sol banya l’edifici aquest espai estrellat es torna una caixa de ressonància de llums reflectides pels estanys que el circumden. Les finestres baixes permeten al visitant establir contacte visual únicament amb els estanyols que l’envolten parcialment i amb els jardins.

L’edifici Moneo possibilita la integració de l’art en l’arquitectura, en consonància amb els desitjos de Miró. L’exterior d’una de les puntes del volum estrellat està decorat amb un mural ceràmic, inspirat en una obra de Miró, realitzat per la ceramista Maria Antònia Carrió. Els jardins de la Fundació recuperen, en part, l’entorn natural perdut i, a més, permeten la fusió entre art i natura per la qual sempre havia advocat Miró. En una entrevista concedida el 1951 Miró havia afirmat: “Una escultura hauria d’erigir-se a l’aire lliure, enmig de la natura”(1). Les escultures de Miró obeeixen aquests principis i es mesclen amb el seu entorn paisatgístic.

L’edifici dissenyat per Moneo proporcionà a la Fundació Pilar i Joan Miró espais expositius, biblioteca, auditori, oficines, botiga i cafeteria. També la cafeteria alberga un mural ceràmic que realitzà Joan Gardy Artigas a partir de l’esbós per a la pintura mural de Cincinnati de l’any 1947. Aquesta nova seu de la Fundació s’inaugurà el 19 de desembre de 1992.

(1) Entrevista de Georges Charbonnier a Joan Miró, 1951, a Margit Rowell (ed.), Joan Miró: Selected Writings and Interviews, Londres: Thames and Hudson, 1987, pàg. 221.