Fundació Miró


Taller Sert



“El meu somni, quan pugui establir-me a qualque lloc, és de tenir un gran taller, no tant per raons d’il·luminació, llum del nord, etc., que em deixen indiferent, sinó més aviat per tenir espai, moltes teles, ja que com més feina faig, més desitjós estic de fer-ne”(1).

Aquest testimoni de Miró de 1938 mostra de manera eloqüent l’anhel de l’artista català de comptar amb el seu propi estudi. El començament de la materialització d’aquest somni de Miró es demorà fins el 1954, any en què decidí mudar-se des de Barcelona a Palma i encomanar al seu amic, l’arquitecte Josep Lluís Sert, el disseny del seu estudi.

Miró i Sert s’havien conegut el 1932 i des de llavors havien anat teixint vincles personals i professionals fructífers i duradors, consolidats per les seves inquietuds comunes, en especial la seva voluntat d’integrar art i arquitectura i el seu interès pel treball en equip. El 1937 Sert havia projectat el pavelló de la República Espanyola per a l’Exposició Universal de París, un pavelló carregat de significació política, per al qual Miró pintà un oli de gran format, El segador. El final de la Guerra Civil i la dictadura de Franco obligaren Sert a exiliar-se als Estats Units, on havia arribat a ser degà de la Graduate School of Design de la Universitat de Harvard. Així doncs, Sert i Miró s’intercanviaren algunes de les seves idees sobre la concepció del projecte per correspondència. La direcció del projecte a Palma, la va dur a terme l’arquitecte Enric Juncosa, cunyat de Miró.

Sert va concebre un edifici que s’adapta a les marjades del terreny. Miró el va anar assessorant sobre aspectes pràctics. Així, li va suggerir que tingués present el clima de Palma i les condicions ambientals de l’interior del taller. Li va demanar una separació nítida entre la zona de treball del taller i la zona de magatzem que li permetés distanciar-se de les teles que deixava en repòs. Li va recordar que la superfície de treball s’havia de dissenyar tenint en compte les dimensions de les pintures de gran format, com el seu mural per a Cincinnati. La tardor de 1956 la construcció del taller dissenyat per Sert ja havia acabat i Miró es mostrava entusiasmat amb el resultat final.

Mitjançant nombrosos croquis i plànols Sert havia projectat per a Miró un taller a escala humana, que unia tradició i innovació. L’estructura de formigó contrasta amb els materials més tradicionals, i més propis de la Mediterrània, com ara la pedra o l’argila. El taller de planta en forma de L s’organitza en dos nivells coberts amb voltes. Les ones de les voltes de la coberta introdueixen un moviment sinuós en l’estructura regular de l’edifici. Totes les façanes reben un tractament molt plàstic, fins i tot cromàtic, en particular la façana sud, que juxtaposa el blanc del formigó al color de l’argila i al blau, el vermell i el groc de la fusteria. En definitiva, Sert estrena un nou llenguatge que supera la rigidesa i les limitacions del funcionalisme més ortodox i aposta per una arquitectura més plàstica i escultòrica, en consonància amb la seva idea que l’“Arquitectura mateixa pot esdevenir una peça d’escultura”(2).

A fi de crear un espai creatiu propici, Miró va anar poblant el seu taller amb un conjunt molt heterogeni d’elements naturals i artificials que convivien en perfecta harmonia amb els seus utensilis de treball. Encara avui dia el taller mostra aquest entorn creatiu de Miró i les teles, els olis, les aquarel·les, els llapis, els pinzells, els raspalls o les esponges continuen relacionant-s’hi amb la seva “col·lecció” d’objectes de la més variada procedència: postals, retalls de diari, elements extrets de la natura com pedres, papallones i copinyes, objectes provinents de la cultura popular mediterrània com siurells, rams, figuretes de betlem o de cultures llunyanes com les katxines dels indis Hopi o les màscares d’Oceania. A vegades Miró utilitzà alguns d’aquests objectes, com l’indiot, com a punt de partida, i fins i tot els immortalitzà a les seves escultures. El taller recrea també el procés creatiu de Miró, que solia treballar a diverses obres simultàniament. A més, aquestes obres il·lustren la passió perenne de l’artista català per experimentar amb nous materials i tècniques, i incorporar-les al seu quefer artístic, fins i tot durant la seva etapa de maduresa.

(1) “Je rêve d’un grand atelier”, a XXe siècle, núm. 2, París, maig de 1938, pàg. 25-28.
(2) Josep Maria Rovira, José Luis Sert, 1901-1983, Milà: Electa, 2000, pàg, 251.