Fundació Miró


James Lambourne. Memòria de la llum, 2012



■ James Lambourne (Londres, 1956)

Artista multidisciplinari que, a través del coneixement de diverses tècniques d'expressió graficoplàstiques, aconsegueix plasmar el seu imaginari personal, el qual associa a les accions que, de forma lúdica però vital, porta a terme des de la infància. El seu discurs manifesta el diàleg que l'artista estableix amb el seu entorn, i el seu estret vincle amb la natura planteja una forma de lectura del medi molt viva i compromesa. L'obra de Lambourne és l'empremta del seu diàleg amb la terra. Es podria entendre com un conglomerat que cal desfragmentar i desxifrar, per així trobar el sentit de la seva expressió.

Entre les seves exposicions destaquen "Cicles", duta a terme en els espais exteriors de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca del 24 de juny al 17 de setembre de 2006.

El 2012 és un dels artistes convidats en els Tallers Gràfics per a realitzar la sèrie "Memòria de la llum".


James Lambourne
Memòria de la pedra I
Impressió digital i intervenció a mà
Paper: Sommerset velvet 330gr
Mesures paper: 85 x 105 cm
Edició: 7 exemplars de les 3 imatges. 2 P.A. i 3 H.C. i 1 B.A.T.

James Lambourne
Memòria de la llum
Impressió digital i intervenció a mà
Sommerset velvet 330gr 85 x 105 cm
Edició: 7 exemplars de les 3 imatges. 2 P.A. i 3 H.C. i 1 B.A.T.

James Lambourne
Memòria de la pedra I
Impressió digital i intervenció a mà
Paper: Sommerset velvet 330gr
Mesures paper: 85 x 105 cm
Edició: 7 exemplars de les 3 imatges. 2 P.A. i 3 H.C. i 1 B.A.T.

 

Enllaços relacionats

web




Antoni Miralda. Papa Stomacal d'après Miró, 2011



■ Antoni Miralda (Terrassa, Barcelona, 1942)

És un artista multidisciplinari català. Des dels anys 60, ha experimentat amb la fotografia, el cinema, l'escultura, els frottages-collages, cartells, mobles i la pintura mural. Molt conegut per les seves accions espectaculars com "Honey Moon Project", enllaços simbòlics entre l'estàtua de la Llibertat a Nova York i l'estàtua de Colom de la ciutat de Barcelona.

Si revisau el seu currículum, Miralda és un artista inclassificable que ha exposat arreu d’Europa i als Estat Units i que ha estat seleccionat a les Documentes de Kassel i a la Biennal de Venècia, entre d’altres; però tota la seva obra plural i diversa manté una coherència conceptual i de qualitat molt elevada.

El tema que ara ha abordat és el de les radiografies de l’estómac, lligat evidentment a tots els seus antics projectes –sobretot a Nova York i a Miami– sobre la qüestió del menjar i la gastronomia, i a un projecte més recent que és el Food Cultura Museum (2000-2010).

A través del seu llenguatge visual impactant i sorprenent, en molts casos degut a l’escala enorme que sol utilitzar a les seves obres, el resultat respon a un seguit d’obres molt pensades i analitzades. En aquesta edició, Miralda crea com un gran atles intestinal que propicia un diàleg amb les formes orgàniques que sorgeixen com a efecte de les radiografies.


A través del seu llenguatge visual impactant i sorprenent, en molts casos causa de l'escala enorme que sol utilitzar en les seves obres, el resultat respon a una sèrie d'obres molt pensades i analitzades. Aquest projecte d'edició, realitzat el 2011 en els Tallers Gràfics, pren el títol de "Papa Stomacal d'après Miró" i representa dues parts diferenciades, a l'esquerra, el dia i, a la dreta, la nit, abordant de manera tangencial el tema gastronòmic a través d'unes radiografies de l'estómac del mateix artista que es superposen a un dibuix de Joan Miró denominat La pomme de terre. El resultat es converteix en un gran atles gastrointestinal que propicia un diàleg entre les formes orgàniques de Joan Miró i les derivades dels òrgans digestius.

Antoni Miralda

Papa Stomacal d'après Miró
L'obra pren com a punt de partida el dibuix de Joan Miró La pomme de terre de 1928.
Edició: 5 exemplars. 2 P.A, 3 H.C. i 1 B.A.T.

 



Patricia Gómez i Mª Jesús González. Habeas corpus, 2011



■ Patricia Gómez i María Jesús González (València, 1978)

Guanyadores del Premi de Fotografia d’El Cultural (2010) treballen juntes des de l’any 2002, desenvolupant projectes que tracten de rescatar la memòria de llocs en procés d’abandonament i desaparició.

Projecte per a presó abandonada és un projecte de recuperació realitzat el 2011 a l'antiga presó de Palma, amb la intenció d'extreure un registre material del seu estat i generar, en darrer terme, un arxiu físic i documental que permete conservar el record i la memòria impressa als murs d'aquesta presó. El projecte s’amplia quan sorgeix la possibilitat de realitzar un treball paral•lel a l'antiga presó de Palma, la particular situació de la qual permet a les artistes assistir al darrer tram de la seva existència amb els seus set únics habitants. En aquest nou context la mirada subjectiva és ara completada i compartida per una nova visió, la que sorgeix a partir dels ulls i l'experiència dels interns, que també s'apropen al final del seu temps de reclusió.

Paral•lelament, a la exposició individual realitzada a la Fundació Pilar i Joan Miró, les artistes fan una edició d’impressions digitals, realitzada als tallers d’obra gràfica que mostra l’estat de l’antiga presó de Palma. Un recorregut fotogràfic de l’edifici a través de sis estampes que mostren una presó descarnada que permet veure detalls que abans només van veure uns pocs i on les parets parlen, carregades de mostres d'expressió gràfica com missatges, dibuixos, graffitis o objectes, conservats encara a cada racó dels seus murs i procedents tant dels presos que van habitar la presó com dels curiosos que s'hi van endinsar.

Patricia Gómez i María Jesús González

Habeas Corpus, 2011
6 impressions digitals
Paper Hahnemühle Photo Rag 308g 119 x 89 cm
Suport: planxa d’alumini
Tiratge: 6 + 3 P.A. + 3 H.C.



 

Enllaços relacionats

web




Democracia: Pablo España e Iván López. Ser y Durar, 2010



■ Democracia. Pablo España i Iván López (Madrid, 1970)

Pocs artistes com Pablo España i Iván López, que formen el duo artístic Democracia, s’internen en les estructures simbòliques i iconogràfiques de la violència i en la seva configuració social, política, cultural i imaginària. Fundadors i membres del grup El Perro, dissolt el 2006, Democracia es defineix com un “sistema” en els projectes del qual participen eventualment col•laboradors de diversos àmbits: dissenyadors, fotògrafs, grafiters, músics, muntadors, col•lectius d’artistes, impressors, etc.

El 2010 realitzen una sèrie de fotografies al cementiri de l'Almudena de Madrid, editades en els Tallers Gràfics de la Fundació, que es van exposar en "Contra el público," sota el títol Ser y Durar.

A Ser y Durar, Democracia proposa a un grup de traceurs que recorrin el Cementeri Civil de l’Est (Madrid), relacionant pràctiques crítiques de la cultura urbana “amb la memòria dels lluitadors d’exèrcits, d’organitzacions socials i polítiques que promoguts per valors humanistes aspiraren a una utopia, mentre els grans relats emancipadors de la Modernitat encara tenien sentit”. Morts o assassinats i enterrats sota el signe de la lluita i l’ateisme, que jeuen oblidats a les tombes, han deixat els seus epitafis per als seus i els visitants anònims d’un futur que mai imaginaren. Evocacions l’idealisme milicià, de la solidaritat obrera, dels sindicats anarquistes, de l’entusiasme per una victòria que mai va advenir, somiadors d’un món millor, aixafat pel feixisme.



 

Enllaços relacionats

web democracia




Rafel Joan. Sense títol, 2010



■ Rafel Joan (Palma de Mallorca, 1957)

De formació autodidacta es nodreix de l'entorn i de la influència dels seus viatges a Nova York, Itàlia, el Marroc, Barcelona, etc. Ha participat en nombroses exposicions nacionals i internacionals i en fires com Art Basel, Arco Madrid i Art London.

Rafel Joan no pinta paisatges, sinó tot el que hi ha a darrere, les seves obres són mapes detallats d’enlloc, perquè a l'artista li agrada perdre’s per trobar-se. Les seves obres, vistes de prop, enclouen infinitat d'obres dedins. En paraules de l'artista: "Va passar de pintar sota terra a ascendir i veure la línia de l'horitzó des d'altres angles, fins a sobrevolar el paisatge". Així neix la sèrie de gravats realitzats en els tallers de la Fundació Pilar i Joan Miró el 2010.

Rafel Joan
sense títol
Sèrie de gravats amb la tècnica de: vernís tou directe i lavis, i aiguatinta al sucre i lavis
Dimensions: 32 x 23 cm / 24 x 18 cm
Edició: 30 exemplars, 3 H.C.

 



Christiane Lörh. Sense títol, 2009



■ Christiane Löhr (Wiesbaden, Alemanya, 1965)

Va estudiar Egiptologia i Arqueologia abans d'assistir a les lliçons que Jannis Kounellis impartia a la Kunstakademie de Düsseldorf (1994-1996). Des de llavors, les nombroses beques que ha guanyat l'han permès viatjar a llocs tan diferents com l'Índia, París o San Francisco i li han donat la possibilitat d'experimentar i descobrir noves connexions amb la seva obra. En l'actualitat, Christiane Löhr viu i treballa entre Colònia (Alemanya) i Prato (Itàlia). Va iniciar la seva trajectòria expositiva en els anys 90 participant en nombroses mostres col•lectives i individuals de caràcter internacional. El 2001 és seleccionada per a participar en la Biennal de Venècia.

Tant la concepció de l’obra com el procediment de treball segueixen una trajectòria paral•lela en les constants del minimalisme: arribar a la puresa estructural mitjançant l’ús precís dels materials i una economia de llenguatge i mitjans. Després d’una idea inicial, la creació de cadascun dels objectes es converteix en un experiment sobre el potencial de les plantes, una investigació sobre el desenvolupament de noves formes que pot durar setmanes i fins i tot mesos. Una vegada a l’estudi, la tasca de construir aquestes escultures requereix un tractament meticulós. Això no obstant, a l’hora de dibuixar, l’artista es deixa dur per la impulsivitat dels gests per explorar les infinites possibilitats d’ocupar l’espai.

El 2009 realitza una exposició individual a la Fundació Pilar i Joan Miró i paral•lelament s'edita una sèrie d'obra gràfica en els Tallers.

Christiane Löhr
Sense títol
Sèrie de gravats amb la tècnica de: vernís tou, punta seca i lavis
Dimensions: 32 x 23 cm / 24 x 18 cm
Edició: 30 exemplars, 3 H.C.

Christiane Löhr
Sense títol
Sèrie gravats amb la tècnica de: vernís tou i lavis
Dimensions: 32 x 23 cm / 24 x 18 cm
Edició: 30 exemplars, 3 H.C.

 

Enllaços relacionats

web




CATÀLEG 10 ANYS D'OBRA GRÀFICA


 

Propietat intelectual 174 KB

Copyright permissions 174 KB

Propiedad intelectual 174 KB



WAYNE CROTHERS. The Island, 2001



WAYNE CROTHERS (Melbourne, Austràlia, 1961)
Projecte The Island, 2001 (6 xilografies encolades damunt tela formant una sola obra de 225 x 214 cm)

L’obra, The Island, respon a les vivències de l’artista i a les seves observacions a illes amb entorns ecològics aïllats per tradició i amb circumstàncies evolutives pròpies davant influències i pressions d’agents externs. L’artista reflexiona sobre aquest tema i, sigui quin sigui l’illa o el continent observat –ell s’ha centrat en Austràlia, el Japó i Mallorca–, aquesta confrontació resulta òbvia. Algunes de les conseqüències han estat calculades amb una precisió variada, encara que són els efectes no prevists els que tenen una presència més profunda i perjudicial.
Per a la realització de l’obra l’artista va utilitzar, de forma lliure i expressiva, una gran varietat d’eines elèctriques per a tallar els blocs de fusta: des d’esmoladores, trepants i moles fins a enformadors convencionals. En aquest projecte, la fatiga física, l’estat mental i l’acte de tall i impressió posterior damunt el bloc de fusta tenen gran importància i doten l’obra de gran dinamisme i energia.

The Island és una obra potent i orgànica que evidencia alguna de les constants de l’artista, com és la presentació d’elements abstractes dins formes recognoscibles.

Wayne Crothers va cursar estudis d’art i disseny al Victoria College de Melbourne, i es va diplomar el 1982. Interessat a expressar els seus propis sentiments de forma visual es va llançar al món per amarar-se d’experiències de la vida real i durant diversos anys va viatjar per l’Índia, el Pakistan, la Xina, l’Orient Mitjà i el Japó.

Com que se sentia profundament atret per la història, la cultura i l’estètica japonesa va decidir traslladar-se a aquest país per a continuar-hi la seva formació i el 1996 va realitzar un màster a la Tama Arts University de Tòquio, així com altres estudis a la Universitat de Kyoto. Així mateix, es va sentir interessat per l’efecte del treball de la gúbia sobre diferents tipus de fusta, es va endinsar en el camp de la xilografia i va investigar els mètodes de pintura tradicional així com l’ús de pigments naturals i el seu efecte sobre suports diversos.

 




WOLF Vostell. Sèrie Sarajevo, 3 fluxus pianos, 1995


El projecte, Sarajevo 3 Fluxus Pianos, neix el 1993 arran del conflicte dels Balcans i de la preocupació que va suscitar en l’artista la brutalitat desplegada a Sarajevo com a exemple de la barbàrie que amenaçava la nostra època .

L’artista va realitzar una obra mixta que va denominar ambient-escultura-musical, conseqüència d’obres anteriors i síntesi de totes les seves anteriors experiències. Hi queda reflectida la seva afirmació: ART = VIDA = ART.

Als Tallers d’Obra Gràfica de la Fundació Pilar i Joan Miró, Vostell hi va realitzar una carpeta composta de tres gravats i dues litografies òfset. Els gravats corresponen al punt final d’un procés creatiu en què va utilitzar retalls extrets de la premsa diària amb què l’artista denunciava, un cop més, la violència.

L’obra es va presentar mitjançant un happening fluxus, valent-se de tres pianos damunt els quals l’artista va intervenir amb diferents elements: serres mecàniques, una moto, cadenes, televisors, càmeres i altres artefactes pertanyents a la seva pròpia iconografia. Encara que es pogués pensar el contrari, Vostell tractava les catàstrofes des d’un absolut positivisme i amb una gran sentit documental.

Artista multimèdia, Wolf Vostell va seguir a principis dels anys cinquanta els seus primers estudis d’art a Colònia, en els camps de la pintura, la fotografia i la litografia, i va continuar la seva formació a Wuppertal en camps com la pintura lliure i la tipografia experimental. .


En el seu primer viatge a París, el 1954, va encunyar el terme dé-coll/age amb el qual pretenia diferenciar-lo del collage tradicional, terme que va sorgir de manera improvisada quan l’artista va llegir un titular del diari Le Figaro que li va cridar l’atenció. Va incorporar a la seva iconografia imatges i objectes representatius de la societat en la qual vivia com la televisió, l’avió i el cotxe, entre d’altres, i els va utilitzar com a recurs per a denunciar políticament i socialment temes com la guerra, la incomunicació, la violència i l’abús dels mitjans tecnològics. D’aquesta manera va usar en les seves pintures esquinçalls de cartells, fotografies esborrallades i objectes variats.

Tant les seves obres materials com les seves accions varen estar impulsades per un mateix principi, l’estètica de la destrucció, que pretenia donar a conèixer i fer visible el caràcter negatiu i agressiu del món contemporani .