El gravat

GLOSSARI

Mapa de la web

En aquest tipus de tècniques, la imatge es realitza a la matriu incidint, ratllant, tallant o buidant amb diverses eines, o bé a través de l'acció corrosiva dels àcids.
 
 

Tècniques de gravat en relleu

Per tècniques de gravat en rellleu s'entén aquelles en les què les àrees o línies que formen el dibuix o la imatge, corresponen a les zones que en la matriu no han estat rebaixades i han restat en relleu. Les principals són la xilografia i la linografia.
 

Xilografia

La paraula xilografia té el seu origen en els termes grecs xilon, fusta,  i grafos que significa dibuix o escriptura. En aquesta tècnica, s'utilitza com a planxa o matriu, un bloc de fusta o tac. La matriu es treballa tallant i buidant els espais en blanc, mitjançant gúbies, ganivetes i burins, de manera que la imatge que es desitja estampar resta en relleu mentre que el fons està rebaixat. Conclòs el procés de gravat, es procedeix a l'entintat amb un roleu, la tinta es fixa únicament a la imatge en relleu, imatge que posteriorment es transfereix al paper en el procés d'estampació. Aquest procés pot realitzar-se manualment o mitjançant una premsa.
 
 

	Matriu de fusta
Burí	Gúbia	Ganivetes

En els seus començaments, la xilografia va estar lligada a l'art popular, es va utilitzar per realitzar segells, motllures i lletres. El segle XVI, gràcies a la iniciativa de Albrecht Dürer, la tècnica passà a ser emprada pels artistes. Després d'un breu període de gran qualitat, la xilografia va anar decaient al llarg del segle, essent substituïda pel gravat en metall. La revalorització del treball artesà i les arts aplicades que es produeix a finals del segle XIX suposà la recuperació de la xilografia per l'àmbit artístic. Artistes com Gauguin, Munch, o membres de Die Brücke, com Kirchner i Heckel, es varen inclinar per aquesta tècnica a causa del seu origen popular, la seva antiguitat i la seva relació amb la matèria i el treball artesanal, essent ells mateixos qui gravaven els seus propis dibuixos als tacs xilogràfics.
 

Linografia

Aquesta tècnica utilitza como a matriu el linòleum, un material flexible, lleuger i fàcil de tallar. El procés de treball i les eines són idèntics als de la xilografia, encara que, al ser un material més tou, resulta més fàcil de treballar. També el procés d'entintat i  estampació és similar al de la xilografia. Aquesta tècnica s'inicià amb l'aparició d'aquest material a finals del segle XIX. Entre els artistes que han utilitzat aquesta tècnica cal destacar a Picasso.
 
 
 

Tècniques de gravat en profunditat o calcogràfic

Les tècniques de gravat en profunditat es denominen així perquè, al contrari que les de gravat en relleu, resten impresses, al paper, les línies o àrees que a la planxa s'han reenfonsat.

L'origen de la paraula calcogràfic ve del grec calcós que significa coure i grafos que significa dibuix. Per extensió, gravat calcogràfic designa tant aquell realitzat damunt planxes de coure com a damunt planxes de zinc, ferro, acer, o qualsevol altre metall. El terme de gravat en profunditat va associat a l'entintat i a l'estampació, ja que s'entinten i estampen les línies o parts de la planxa gravades, és a dir, enfonsades o rebaixades.

El gravat calcogràfic comprèn una multiplicitat de tècniques que podem dividir en dos grans apartats:
 
 

Tècniques directes

Són aquelles en què el gravador incideix directament damunt la superfície de la planxa amb un utensili metàl·lic punxant o tallant, tales com la punta d'acer, el burí o el berceau o granejador. Segons l'utensili utilitzat tindrem les següents tècniques: burí, punta seca o manera negra.
 

Burí

El burí és una barra d'acer temperat de secció quadrada, romboïdal o circular, la punta de la qual està tallada a bisell. La part superior d'aquesta barra encaixa en un mànec de fusta que acaba en forma de mig bolet. Si la punta està ben afilada permet traçar línies, així com realitzar punteigs i incisions. Segons la inclinació del burí i la pressió exercida damunt la planxa, realitzarem línies i solcs més o menys profunds.

Aquesta tècnica sorgeix a mitjan segle XV a l'àmbit de l'orfebreria. Durant molt de temps es va considerar una tècnica artesanal, la pràctica de la qual requeria anys d'experiència per assolir el seu domini. Pràcticament, fins al segle XIX, el gravat calcogràfic fou una tècnica d'interpretació, és a dir, l'artista realitzava un dibuix que el gravador traslladava mitjançant el burí a la planxa. En les estampes figuraven els noms de l'artista i del gravador. No obstant això, alguns artistes com Dürer i Rembrandt gravaren les seves pròpies planxes, portant la tècnica més enllà de l'àmbit purament artesanal. A partir del segle XIX, el burí va perdre terreny en favor de l'aiguafort.
 

Punta seca

És una tècnica similar a la del burí, l'única diferència és que en lloc del burí, s'utiliza una eina de punta esmolada, amb la qual l'artista dibuixa directament sobre la superfície de la planxa. Aquesta tècnica s'usa fonamentalment per traçar línies. El tret peculiar d'aquesta tècnica és que en ratllar la superfície de la planxa amb la punta, es produeix una cresta, anomenada barba o rebava, en un o en ambdós costats del solc. En entintar la planxa, tant el solc com les rebaves retenen la tinta, de manera que en estampar la matriu sobre el paper els contorns dels traços no apareixen gaire nítids, tenen un aspect vellutat. Aquesta característica implica que el nombre d'estampes que es poden imprimir partint d'una mateixa matriu és limitat, perquè en els processos d'entintat, neteja i estampació les rebaves desapareixen amb rapidesa i amb elles la qualitat vellutada de les línies, és a dir, l'efecte més específic d'aquesta tècnica.
 

Puntes d'acer

Ruletes

 

Manera negra o mezzotinta

A diferència d'altres tècniques de gravat calcogràfic, la imatge es treballa partint d'un fons negre homogeni. Per aconseguir aquest fons negre, la planxa ha de ser granejada, és a dir, es van obrint petits solcs amb el granejador o berceau fins a aconseguir una textura rugosa, granulada i uniforme. El  granejador o berceau és una eina amb un full dentat, en forma de mitja lluna que va ratllant la superfície de la planxa, en exercir pressió sobre ella amb un moviment de vaivé. Un cop granejada la planxa, es realitza sobre la planxa la imatge que es desitja traslladar al paper. Els blancs s'obtenen eliminant la textura rugosa de la planxa, és a dir, rebaixant la superfície de  la planxa amb el raspallador o aixafant-la completament amb el brunyidor. Es tracta d'una tècnica pictòrica amb la qual s'aconsegueixen des de suaus gradacions tonals fins a efectes de clarobscur. Aquesta tècnica sorgeix a Alemanya a mitjan segle XVII, però fou a Anglaterra on es conreà amb gran éxit durant tot el segle XVIII i part del XIX.

Tècniques indirectes

S'anomenen així perquè l'artista no grava la imatge incidint directament sobre la planxa, sinó que la dibuixa sobre una capa de vernís protector que preserva la planxa de l'acció corrosiva de l'àcid. El dibuix es grava a la planxa quan les parts no protegides s'exposen a l'àcid.

Les tècniques indirectes són:
 

Aiguafort

Per realitzar un aiguafort, es cobreix la planxa amb un vernís resistent a l'àcid. Un cop sec el vernís, es realitza el dibuix amb una punta d'acer o un instrument similar que ens permeti aixecar el vernís. A continuació, se sumergeix la planxa en un àcid la composició del qual varia en funció del material de la matriu, així com dels resultats que es desitgi obtenir. Els traços oberts amb la punta són els que seran mossegats per l'àcid. La profunditat de les línies variarà segons el temps d'exposició de la planxa a l'àcid i segons la concentració d'aquest. La corrosió es pot realitzar en diferents etapes per produir distintes profunditats.

Aquesta tècnica es coneix des del segle XV, en un principi es començà a utilitzar com una tècnica auxiliar dels gravats realitzats amb burí. Ja en el segle XVII, l'aiguafort fou emprat per artistes tan importants com Rembrandt.
 

Aplicació del vernís sobre la planxa

Realització dels traços

 

Aiguatinta

L'aiguatinta és una tècnica pictòrica perquè la seva finalitat és obtenir efectes tonals en una imatge. Sobre la planxa neta i desengreixada s'empolvora resina en pols i, a continuació, s'escalfa la planxa fins que la resina es fongui i s'adhereixi. Un cop adherida a la planxa, la resina actua com a protectora de la planxa. Els intersticis, és a dir, els petits espais que queden al descobert entre els diminuts grans de resina, seran mossegats per l'àcid. Per aconseguir les diferents tonalitats es poden fer successives reserves amb vernís de les zones que es desitja protegir i successives immersions de la planxa a l'àcid. La intensitat del color dependrà del temps d'exposició de la planxa a l'àcid, ja que la profunditat dels solcs augmentarà paral·lelament al temps d'exposició. L'aiguatinta es va començar a utilitzar el segle XVIII. Francisco de Goya utilitzà aquesta tècnica en algunes de les seves sèries, en particular, a la de Los proverbios.

Aiguatinta al sucre

Tal com indica la seva denominació, aquesta tècnica està relacionada amb l'aiguatinta i, al igual que aquesta, permet aconseguir efectes tonals. S'utiliza sobre tot en els casos en els quals es desitja obtenir l'efecte de pinzellada. Normalment es dibuixa la imatge amb una mescla saturada de tinta xinesa amb sucre. Aquesta solució es pot aplicar sobre la planxa amb un pinzell, una canya o una ploma. Un cop seca aquesta mescla, es recobreix tota la planxa amb una capa fina i uniforme de vernís líquid. Quan el vernís s'ha assecat, s'introdueix la planxa en una cubeta amb aigua calenta. El sucre s'anirà dissolent poc a poc aixecant la capa de vernís que el recobreix i deixant el metall al descobert, mentre que la resta de la planxa resta coberta pel vernís. En aquesta tècnica, al igual que en l'aiguatinta, ha de resinar-se la planxa, bé al principi del procés, bé un cop s'extregui la planxa de l'aigua calenta.
 

Aplicació de la solució de tinta xinesa amb  sucre

Recobriment de la planxa amb vernís

 

Vernís tou

El nom d'aquesta tècnica prové del tipus de vernís utilitzat per cobrir la planxa. Es tracta d'un vernís compost de cera, resina i llard que triga molt a assecar-se i s'adherix fàcilment a qualsevol superfície. La planxa es recobreix amb una capa fina i uniforme de vernís tou, aplicada amb un rodet. Aquest tipus de vernís permet reproduir la textura de qualsevol objecte que entri en contacte amb ell, com ara teixits, gases, fulles o cordons. Sovint, mitjançant aquesta tècnica l'artista cerca reproduir efectes similars als d'un dibuix realitzat a llapis. En aquest cas, sobre la planxa envernissada, es col·loca un full de paper sobre el qual es dibuixa amb un llapis o amb un eina de forma anàloga. La pressió exercida per la punta del llapis sobre el paper, fa que el vernís s'adhereixi al paper, deixant el metal  al descobert. El segle XVIII, aquesta tècnica s'emprà per reproduir dibuixos.

Entintat i estampació calcogràfica

La finalitat de les planxes gravades, mitjançant qualsevol de les tècniques calcogràfiques anteriorment descrites és ser estampades, és a dir, reproduir la imatge que s'ha gravat al paper. Per aconseguir-ho cal realitzar el procés d'entintat i posteriorment el d'estampació. Per aplicar la tinta sobre la planxa, s'utilitzen tampons, monyeques, espàtules de plàstic o de cartó, pressionant perquè penetri en tots els solcs, línies gravades o talles. A continuació, es retira l'excés de tinta netejant la planxa amb una tarlatana, amb paper, o fins i tot amb la mà i blanc d'Espanya.
 

Aplicació de tinta amb rodet

Aplicació de tinta amb espàtula

Un cop entintada la planxa, es fa l'estampació, que es realitza en una premsa anomenada tòrcul. Es tracta d'una màquina, el disseny de la qual bàsicament no ha variat des del segle XV. Consta de dos suports laterals sobre els quals recolzen dos cilindres massissos, antigament de fusta i, en l'actualitat, metàl·lics. El cilindre superior es mou mitjançant una roda d'aspes que s'impulsa bé manualment, bé mitjançant un petit motor elèctric. Entre els dos cilindres, hi ha una taula de fusta o placa metàl·lica denominada platina, on es col·loca la matriu entintada, sobre la qual es posa el paper i un drap de feltre perquè esmorteeixi la pressió. La pressió exercida pels cilindres fa que la tinta dels solcs de la matriu sigui transferida al paper. El procés de entintat i estampació de la planxa ha de repetir-se cada cop que es desitgi imprimir una nova estampa.

Tècniques additives

Denominem tècniques additives al conjunt de tècniques d'art gràfic en les quals la matriu es construeix a partir d'un suport rígid amb l'addició de diversos materials. La matriu pot ser de metall, cartó, fusta, cautxú, ferro o de qualsevol altre material, sobre el qual s'afegeixen coles, vernissos, sorres, resines etc. per formar la imatge. La superposició d'aquestes substàncies sobre la matriu permet crear diferents nivells que facilitin la retenció de tinta i, en conseqüència, resulten susceptibles de ser estampats. Aquestes tècniques d'art gràfic es caracteritza per les seves textures i pels seus efectes matèrics.
 

Carborúndum

És una tècnica additiva que s'utilitza per obtenir efectes pictòrics de taca. Per aconseguir-ho, sobre el dibuix que hem realitzat a la planxa amb un adhesiu s'empolvora el carborúndum perquè es fixi. Un cop sec s'entinta i estampa. El carborúndum permet aconseguir una matriu amb zones de textura rugosa o granulada amb gran capacitat de retenció de tinta. Aquesta qualitat texturada de la matriu es transfereix també al paper en el procés d'estampació. Henri Goetz va descobrir aquesta tècnica en la dècada dels setanta del segle XX. Aquesta tècnica additiva es pot utilitzar en combinació amb altres procedimients directes o indirectes del gravat calcogràfic. Joan Miró utilitzà sovint aquesta tècnica tan innovadora, en general, paral·lelament a l'ús de tècniques més tradicionals de gravat en profunditat.