El llegat de Joan Miró

Mapa de la web

     El juliol de 1984 es publicarà el llibre Miró graveur ¹ amb una xilografia per la portada i dues més per l’interior basades en el BAT datat el 12/VI/81. A aquest volum se n’hi afegiran altres tres que reprodueixen la mateixa portada i inclouen igualment dues xilografies més cada un per a l’interior. Aquest volums contenen, així tota la seva trajectòria com a gravador.

     José Miguel Ullán, que amb anterioritat havia realitzat llibres il·lustrats amb nombrosos artistes com Tàpies, Sempere, Palazuelo, Chillida... publica el gener de 1985 el llibre Almario² amb quatre puntes seques de Miró i dues aiguantintes, una en negre i l’altra en color. Poc temps després, André Pieyre de Mandiargues publica Passage de l’égyptienne ³ amb vint-i-set estampes de Miró.

     Al marge de tot aquest conjunt d’obres editades pòstumament, nombroses idees es veren truncades per la mort de l’artista. Tal és el cas del projecte pel llibre sobre La Vallée des Merveilles, ideat amb Joan Brossa i l’editor Gérald Cramer, per al qual Miró havia iniciat alguns esbossos... Les il·lustracions per a Las Soledades de Góngora, al contrari del Góngora de majestuós i grotesc de Picasso, pretenien generar una particular desfilada de criatures resplendents i bells monstres que mai sortiren a la llum. Aquest projecte duia molts anys de gestació, tal com demostren les entrevistes realitzades el novembre de 1975 per Georges Raillard. Miró, en demanar-li sobre aquest tema, contesta així: “(...) Ja li mostraré la maqueta del Góngora. Jo parteixo de l’arquitectura, de la tipografia, que és molt important per mi; entro en l’esperit del poeta: Penso molt en ell. Ambdues coses al mateix temps: l’arquitectura del llibre i l’esperit del text. Després faig molts dibuixos, molts, ràpidament, sobre qualsevol tros de paper. És la segona etapa. I després passo a la tercera, que és l’actual. Una vegada endinsat en l’esperit del text i en l’arquitectura del llibre, dibuixo un gran format amb les pintures. Fet això, començaré a gravar el coure amb l’àcid. Molt lliurement, quasi sense tenir en compte la maqueta. La maqueta és més bé un estudi per tenir el màxim de possibilitats de no desviar-me i perquè Dutrou sàpiga quin caràcter ha de donar al seu treball. Quan començo amb el coure no torno a mirar la maqueta o ho faig molt poc, just per no perdre el control” ⁴. Aquest projecte mai arribà a materialitzar-se, i la mateixa sort sofriren les il·lustracions concebudes per a Liberté del seu amic Paul Éluard. Es tanca així, tal com s’havia iniciat, un cicle vital en el camp de les arts gràfiques.