(c) F. Català-Roca
 Biografia


 Els inicis


Introducció
Biografia
Selecció d'obra
Les tècniques
Bibliografia
Enllaços

Mapa de la web



     L’interès de Joan Miró per les arts gràfiques es deu, ben segur, a la seva constant recerca de nous recursos per tal de desenvolupar les seves inquietuds artístiques així com també per la seva satisfacció en l’experimentació amb diverses matèries. De la mateixa manera, aquests mitjans li permetien una major difusió de les seves obres i l’apropament d'aquestes a un públic més ampli. Desapareix el concepte d’obra única, que dóna pas a la multiplicitat en les seves creacions.

     La incursió de Joan Miró en el camp de les arts gràfiques fou possible gràcies a la seva relació i amistat amb el cercle de poetes i escriptors coneguts a través d’André Masson, al costat del qual, des de 1925, Miró tenia el seu estudi a la rue Blomet de París. Els poetes que Masson em va presentar m’interessaven molt més que els pintors que vaig trobar a París. Em sentia impressionat per les idees que expressaven i especialment per la poesia que discutien. Llegia amb afany durant tota la nit – principalment poesia, en la tradició del Surmâle de Jarry...1. Dos anys més tard, l’agost de 1927, el poeta Paul Éluard li va enviar uns poemes de Lise Hirtz, gran amiga d’André Breton, li va transmetre el desig que fossin il·lustrats per ell. En realitat, no era la primera vegada que li sol·licitaven una obra per il·lustrar un llibre. El 1927, el poeta J.V. Foix li demanà la realització d’un dibuix per a ésser reproduït a la portadella del seu llibre Gertrudis editat per L’Amic de les Arts. Però en aquesta nova ocasió, Paul Éluard li suggerirà la utilització de la tècnica del pochoir per aquesta feina per la qual cosa Joan Miró executà, en el mes d’octubre, els guaixos en els quals es basaria per a realitzar els pochoirs que havien d’il·lustrar el llibre Il était une petite pie de Lise Hirtz. A continuació els envià a André Breton. La publicació d’Il était une petite pie 2 no es produí fins el novembre de 1928, el llibre inclogué, finalment, vuit pochoirs en colors. Tot i que la tècnica de pochoir no es considera estrictament una tècnica de gravat, pertany al conjunt de l’obra gràfica de l’artista per la seva elaboració i concepció ja que es pot afirmar que Il était une petite pie és el precedent directe de les edicions de bibliòfil. Serà, a més, el primer cop que Miró elabori unes il·lustracions pensant en els poemes que han d’acompanyar.


Pochoir d'Il était une petite pie de Lise Hirtz. 1928
(c) Successió Miró, 2001

     L’any següent, Miró es veu novament immers en un projecte d’il·lustració ja que el mes d’abril Georges Hugnet, pintor i poeta proper al grup surrealista, menciona en una carta dirigida a Miró les litografies que havia de dissenyar per al llibre L’Arbre des voyageurs de Tristan Tzara, un dels primers poetes que Miró trobà a París i amb qui entaulà una bona amistat. Les diferents possibilitats de l’estampació augmenten el seu interès pel món de la bibliofília i aconsegueix gradualment materialitzar una de les seves grans aspiracions: transcendir els límits de la seva pintura per unificar-la amb la poesia creant així un conjunt indissoluble, indivisible, on ambdues realitats comparteixen un únic espai i objectiu. Així, en una carta que Miró escriu al crític d’art Sebastià Gasch, el gener de 1930, deixa constància dels nous rumbs que desitja adopti el seu art: el seu adéu a la pintura per deixar pas a noves tècniques en què assumeix la seva ignorància. Entre aquestes noves tècniques es poden incloure les referents a l’obra gràfica.

     El novembre del mateix any escriu des de Montroig (Tarragona) a Tristan Tzara sobre dues litografies addicionals per a L’Arbre des voyageurs. Sembla ser que Miró havia planejat inicialment dues litografies per a tal projecte, però Tzara desitjava que fossin algunes més. El llibre L’Arbre des voyageurs 3 es publicarà el desembre i inclourà quatre litografies de Miró, la quarta datada i signada en la pedra: "Miró 3·29".


Litografia de L’Arbre des voyageurs de Tristan Tzara. 1930
(c) Successió Miró, 2001

     Serà el 1932 quan el mateix Tzara li presenti a Louis Marcoussis, pintor cubista i professor de gravat a Montparnasse. Al seu costat, Miró s’inicià en el gravat en talla dolça: punta seca i burí. [Marcoussis] Gravava molt bé, i em va oferir el taller. Jo hi anava totes les tardes. Aprofitava els fons de les planxes: agafava un carbó dels que usaven abans els gravadors i preparava la textura; després hi feia la punta seca. Le charbon c’est la santé du graveur em deia Marcoussis. Per fer els tiratges venia els dissabtes un obrer de can Lacourière4. Roger Lacourière provenia d’una família de gravadors, i ja el 1923 havia creat les Éditions de la Roseraie que realitzava nombrosos llibres il·lustrats. Fou el 1929 quan Lacourière decidí instal·lar un taller de gravat i impressió a la rue Foyatier de París, en estreta col·laboració amb l’editor Albert Skira. En aquest taller s’investigaren diferents procediments en el camp del gravat (sucre, resines, àcids, tintes...) per aconseguir una gran varietat d’efectes. El taller gaudí així d’un important renom per la qual cosa hi acudiren artistes com Matisse, Picasso, Dunoyer de Segonzac...

     Joan Miró va recórrer a Lacourière quan l’editor i galerista Christian Zervos, fundador el 1926 de la revista Cahiers d’Art, li encarregà tres aiguaforts pel llibre de poemes Enfances, de Georges Hugnet. “(...) Zervos m’acompanyà a can Lacourière; era la millor època del taller. Jo portava els dibuixos corresponents; eren molt precisos. Lacourière, amb un sistema clàssic i mort, els traslladà a la planxa; omplí de blanc d’espanya el dors del full, on hi havia el meu dibuix, i després amb papier pelure va fer un calc. Acte seguit em donà una agulla de fonògraf per a gravar la planxa. Ai, mare meva!..., i em vaig posar a tremolar5. El fet que es treballàs a partir de la transferència d’un dibuix des del paper a la planxa, amb l’ajuda d’una agulla, propiciarà que la línia sigui vacil·lant i mancada de tota força. Miró anirà abandonant gradualment aquest sistema tal i com s’observa en unes notes preses en un dels seus quaderns (1940-1941) en les quals apunta la seva intenció d’encarar-se amb les planxes de forma radicalment oposada. El juliol de 1933 es publicarà Enfances6 i l’agost Joan Miró escriu al seu amic J.V. Foix –qui des del primer moment havia donat suport l’obra de Miró- per notificar-li que Enfances acaba de ser publicat. Després d’aquesta experiència, Miró seguirà visitant periòdicament el taller de Lacourière.


Aiguaforte d'Enfances de Georges Hugnet. 1933
(c) Successió Miró, 2001

     El 1933 Efstratios Elefteriades, més conegut com a Tériade, editor d’art francès d’origen grec, encarregà a Miró una punta seca –Daphnis et Chloé- basada en un passatge de la mitologia grega, amb l’objectiu d’ajudar al finançament de la revista Minotaure. Aquest magazín, publicat entre 1933 i novembre de 1939, fou fundat a París per l’editor Albert Skira qui ben aviat atribuí la direcció artística d’aquest a Tériade amb la col·laboració de Paul Éluard i André Breton. Minotaure esdevení model d’efervescència cultural en revelar els majors avanços de l’art de preguerra. 


Daphnis et Chloé per a la revista Minotaure. 1933
(c) Successió Miró, 2001

    A Espanya, el grup renovador ADLAN (Amics de les Arts Noves) promou, el desembre de 1934, un dels projectes editorials més importants: un número extraordinari de Nadal de la revista D’Ací i d’Allà dedicat a l’art contemporani. Joan Prats -ADLAN- i Josep Lluís Sert  -GATEPAC- en foren els coordinadors. Miró hi contribueix amb un pochoir per a la portada i amb un més per a l’interior que va acompanyat d’un text de Carles Sindreu, valedor de les creacions de l’artista. En aquests moments Joan Miró també aportarà, junt amb altres artistes, dos pochoirs per a una edició especial de Cahiers d’Art, revista d’art francesa la importància històrica de la qual es basa en el seu suport constant al pensament artístic donant a conèixer als seus lectors l’art realitzat a París i Europa. El seu màxim apogeu serà en aquesta època gràcies a l’acostament a Picasso, als surrealistes i posteriorment a l’art d’abstracció.

     La relació de Joan Miró amb el grup ADLAN prosseguí el 1936 moment en què, a petició del seu amic arquitecte Josep Lluís Sert, realitzà altre pochoir per a una carpeta impulsada per ADLAN-Barcelona (ja n’havien editat una a Hélion i una altra a Kandinsky). El juny del mateix any ADLAN presentarà l’"Exposición de arte contemporáneo”, col·lecció de la revista internacional de cultura Gaceta de Arte en el Círculo de Bellas Artes de Sta. Cruz de Tenerife, on es reuniren seixanta-set obres, set objectes surrealistes i un stand amb revistes i llibres d’art contemporani. Entre els artistes seleccionats per a aquesta mostra es troba Miró qui exposà, a part d’altres obres, dos pochoirs (denominats Figuras 1 i Figuras 2 en el catàleg) i un aiguafort (denominat Figuras 3). Aquesta és, probablement, la primera vegada que s’exposa obra gràfica de Joan Miró.
 
     El mes de març de 1937, poc abans de la seva col·laboració en el pavelló republicà de l’Exposició Internacional de París, Joan Miró dissenyà el pochoir Aidez l’Espagne. A l’article de Lluís Permanyer Revelaciones de Joan Miró sobre su obra aparegut a la Gaceta Ilustrada de Madrid, Miró indica que fou Zervos qui li proposà pintar alguna cosa que pogués ésser reproduïda com a segell amb l’objectiu de recaptar fons per a la República. El segell costava un franc. El mateix pochoir però ampliat serví per imprimir una edició limitada d’un cartell afegint el següent text: “En la lluita actual, veig del costat feixista les forces obsoletes, i de l'altre costat el poble, els immensos recursos creadors del qual donaran a Espanya un impuls que sorprendrà al món”. Aquest cartell és el primer publicat d’una llarga producció cartellística que desenvoluparà en els anys successius. Igualment, Aidez l’Espagne fou reproduït a la revista Cahiers d’Art, que en aquests moments seguia amb interès els esdeveniments de la Guerra Civil espanyola

Pochoir Aidez l’Espagne.
1937
(c) Successió Miró, 2001


1109 llibres amb Joan Miró: Fundació Joan Miró, Barcelona: 30 novembre 1989-28 gener 1990 [catàleg d'exposició]. Barcelona: Fundació Joan Miró, 1989, p. 223.
2 Ed. Jeanne Bucher, estampes impreses a Saudé, París.
3 Ed. Éditions de la Montagne, estampes impreses a Les Presses de l’Imprimerie Commerciale du “Petit Journal”, París.
4Joan Miró: Homenatge a Gaudí: 100 gravats i 4 escultures recents, 1978-1979: Galeria Maeght, junio- juliol 1979 [catàleg d'exposició]. Barcelona: Galeria Maeght, 1979.
5 Ídem.
6 Ed. Cahiers d’Art, estampes impreses a Lacourière, París.

Biografia de Joan Miró
1 - 2 - 3 - 4 - 5 - 6 - 7
   

Següent
 Inici