Fundació Miró


“PAPELES ROTOS” Marta Blasco


Premi Pilar Juncosa a la Innovació 2008

Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca
Espai Cúbic. 16 d'octubre al 8 de desembre, 2009

FITXA.TÈCNICA

EXPOSICIÓ:

Artista: Marta Blasco. (Manises, València, 1974)

Títol exposició: “Papeles rotos”

Producció: Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca

Direcció: Magdalena Aguiló

Organització: Departament d’Educació Acció i Difusió Cultural (DEADC)

Coordinació: Pilar Baos

Edició de les obres: Tallers gràfics FPJM. Joan Oliver i Julio León

Col•laboradors: Pere Manel Mulet; Javier Costa;

Comunicació i Màrqueting: Jaume Reus i Núria Sureda

Fotografia: Rif Spahni

Foto video animació: Eduardo Vivancos

Muntatge: Pep Fluxà


CATÀLEG

Edició: Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca

Coordinació: Pilar Baos

Textos: Juan Martínez Moro, Pilar Baos

Traduccions: Assesoria Lingüística, Ajuntament de Palma. Gloria Alonso

Fotografies del procés de gravat a la manera negra damunt coure
i reproduccions de les obres: Rif Spahni.

Fotografia video animació: Eduardo Vivancos

Disseny i impressió: dcp3

Dipòsit legal: PM-2076-2009

TextCatàlegPilarBaos(extracte)



MARTA BLASCO. Papeles rotos
FPJM/DEAC. Exposicions: Pilar Baos

“Tot el que és etern ha de ser profund”
Edgar Allan Poe


“(…) A les seves creacions Marta Blasco va més enllà i ens transporta al territori de la nostra pròpia solitud humana. A la seva obra, sembla que una llum freda encotilla la nostra vida com si es tractàs d'un fosc coll que condueix a l'infern, és a dir, a les regions inferiors de Plutó, on el déu Hades prova el tremp del nostre esperit. I és que la nostra herència no es troba tan sols a la superfície de la terra, sinó també a les seves tenebroses entranyes. El cos és una tija joiosa que s'alça en comunió solar, irradiant a les ombres; sembla com si volgués transmetre'ns que, la major part de les vegades, som funàmbuls tractant de fer difícils equilibris sobre l'abisme. També som somiadors, ocells sense ales, que cercam elevar-nos sobre les nostres pròpies limitacions i on posam als nostres nus una ànsia celeste. El cos és, llavors, una catapulta cap a l'infinit, un signe dibuixat contra les “altures" del món –un nu, un cos levitant, un pensament que reposa sobre la mà i un envoltant ombra fosca i negra que dóna pas, amb gran subtilesa, a la llum. Mut diàleg que Blasco estableix mitjançant una assossegada senzillesa i amb perfeccionament. Què significa per a Marta l'hàlit que embolica el cos representat?

Potser una trama molt particular d'espai i temps; única aparició d'una llunyania per prop que aquesta pugui estar. Fer les coses més pròximes a nosaltres mateixos, apropar-les als altres, és una inclinació tan apassionada com la de superar allò irrepetible en qualsevol conjuntura per mitjà de la seva reproducció. El curiós és que cobra, dia a dia, una vigència més irrecusable la necessitat d'apropiar-se de l'objecte en la immediatesa més immediata, en la imatge o a la còpia. La singularitat i la durada estan tan estretament implicades en aquestes freqüències, com la fugacitat i la repetició ho estan en aquella. Treure-li el seu embolcall, triturar la seva aura, és la signatura d'una percepció, el sentit de la qual ha crescut tant que fins i tot per mitjà de la repetició, guanya terreny a allò irrepetible. És com un "flaix" del molt endins, una manera d'observar els fragments del temps en continu moviment, un concepte egònic de definició de l'ésser espiritual alliberat del seu cos material. Marta Blasco, així, inclinant-se cap a la creació d'una imatge que repta els sentits, ajuda l'espectador a la seva mateixa compressió, alliberant-lo de les traves del pensament lineal.

No es tracta d'entretenir sinó d'alliberar l'observador. El seu és un art que no veu en la natura un model a seguir sinó un espai per transformar. Allò real no és només el que veim, sinó el que aflora des del fons de nosaltres mateixos i que es coneix com a realisme fantàstic. En aquesta ocasió jeu ocult després de la percepció racional i cartesiana que l'artista té del món.

A Papeles rotos un retrat femení s'articula entorn de dos vessants que es complementen, el gravat a la manera negra i l'animació. Una vegada conclosa la imatge, es fragmenta, per crear noves composicions com si l'artista, a més de voler imprimir el moviment continu de la mateixa imatge, volgués subratllar un estat intermedi entre el conscient i l'inconscient, entre el real i l'imaginari, és a dir, un estat de vetla, la gènesi del qual es troba en la seva relació amb l'estètica d’allò sublim.








“(…) L'animació Papeles rotos trenca amb els motllos habituals, tant en la seva concepció com en la seva execució. És un poc similar a l'animació de retalls cutout animation, que Blasco du a terme a partir de les diferents composicions fragmentades que manipula, munta manualment i fotografia per, finalment, tornar a reconstruir la imatge. La precarietat de la representació ens remet a referències com:Norman Mac Laren, pioner de l'animació i, concretament, al seu curt animat A Chairy Tale (1957) en el qual dóna moviment a una cadira per qüestionar la relació entre la matèria i l'home.

Si analitzam la confrontació entre les esmentades tècniques, observam que ambdues es complementen. Marta Blasco utilitza la seva ficció creativa per establir a través de l'efecte òptic dels intersticis un diàleg que enriqueix i completa la lectura conceptual de la seva obra.

Han estat moltes les manifestacions artístiques que demostren que l'espècie humana ha intentat representar la il•lusió del moviment. A les pintures rupestres, en l'art turc, egipci o grec i, posteriorment, aplicat al teatre xinès d'ombres o de les “ombres xineses”. Tanmateix, va ser Anthonasius Kircher qui el 1640 va inventar l'espectacle de la llanterna màgica, amb el qual projectava diverses fases d'un moviment mitjançant gravats en vidres que canviava de forma mecànica. Més endavant, el 1824, Peter Mark Roget va descobrir el "Principi de Persistència de la Visió", fonament en què es basen totes les imatges projectades que coneixem avui dia. Demostrava que l'ull humà reté la imatge que veu durant el temps suficient per ser substituïda per una altra, i així successivament, fins a realitzar un moviment complet de 360º.

Evidentment, tots aquests conceptes i descobriments varen ser ampliats fins arribar a l'any del naixement del cinema el 1895, però el cinema d'animació no es va produir fins el 1905, any en què Segundo de Chomon va realitzar L'Hotel Elettrico encara que la història oficial atribueix aquesta troballa a Stuart Blackton.

D'altra banda, els que coneixem aquest camp, sabem que qui va jugar un paper rellevant per la utilització d'abundants efectes amb la tècnica de l'animació va ser George Méliès. Cadascun dels treballs d'aquest genial mag francès pren forma en una realitat alterna, més expansiva i hipnòtica; el que, per a d'altres és un excentricisme de la imaginació, en l'univers d'aquest director cada fotograma és l'aplicació rigorosa d'una imaginació lliure, un procés alquímic en què la realitat canvia per convertir-se en una cosa millor, més excelsa i plena.

Papeles rotos, de Marta Blasco, ens introdueix plenament en la temàtica de Méliès i dota la seva obra d’un sentit hipnòtic, resultat final d'animació i imatge real, armant a deshora un puzle en aparença caòtic, però ordenat segons els seus criteris i jugant fidelment amb efectes que recorden la postulació que planteja Roget, i fragmentant la visió de la imatge, desarmant-la, trencant-la en trossos i recomponent-la, potser per poder accedir a la recòndida arrel del seu significat.

Els seus gravats, a la manera negra o mezzotinta, són en si un periple entorn d'una recerca, una experimentació, una indagació de les infinites possibilitats que ofereix la realitat circumdant. Blasco divideix, multiplica, reuneix i construeix amb solvència. A la seva obra hi ha un missatge ocult, una clau que desxifra els codis d'un món, el seu propi món construït per fragments i retalls que, en definitiva, constitueix la realitat contemporània.